| Lletres de cançons |
|
La veu d'un poble (V. A. Estellés, de Propietats de la pena) |
|
Assumiràs la veu d'un poble i serà la veu del teu poble i seràs, per a sempre, poble. i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure el poemes
i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents i tu sols estaràs despert i tu estaràs despert per tots
No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetllar en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga Ja no existiran les paraules, sinó l'home assumint la pena del seu poble, i és un silenci
Deixaràs de comptar les síl·labes de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició, No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula, amb voluntat d'antologia, car la diràs honestament,
iradament, sense pensar en ninguna posteritat com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser et delaten tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res sinó s'és poble.
I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. |
| El campanar (Bernat Artola) |
|
El campanar de la Vila és fadrí de veritat té la consciència tranquil·la i el cervell destarifat
perquè diu que l'experiència de la vida li ha mostrat que la millor conveniència és viure sense veïnat
Quin motiló el campanar de Castelló
Conten i diuen les xiques que està tocat del bolet perquè ni pobres ni riques li donen calor ni fred
Ell ho sap i no protesta perquè malicia pel fet que volen fer-li la festa i a eixes festes no està fet
Massa que ho sap que sempre té pardal al cap
Té la mare i les germanes que el comboien de fadrí té l'església i les campanes que festegen son destí
i a sos peus la xerradisa del mercat en remolí que puja la paret llisa per un sisó de sagí Quin patxorrut! Tan ben plantat i tan sabut! |
|
F. Pedroche |
|
Ningú no vol ser poeta Ningú no vol ser cantautor Ningú no vol ser combatent Ningú no vol ser escriptor en aquest país o població o comunitat de veïns amb president innombrable ningú no vol ser escriptor
Mare, vull ser milionari Mare, vull ser editor Mare, jo vull un diari i una cadena de televisió
Mare, diga'm la drecera per a arribar a triomfar Mare, quina és la manera que puga deixar la pena al darrera ?
Ningú no vol ser poeta Ningú no vol ser cantautor Ningú no vol ser combatent Ningú no vol ser escriptor en aquest país o població o comunitat de veïns amb president innombrable ningú no vol ser escriptor
Mare, que ja no em serveixen totes les seues cançons d'aquells qui deien que No nosaltres no som d'eixe món
Mare, no li ho diga al pare que jo me'n vaig a triomfar mare, que jo ja no hi veig la terra, la llengua ni la dignitat
Ningú....
Mare, no vull esperances mare, que no ne vull fe Mare, que això no es menja mare, que no té futur
|
|
Testament Mural (modificat) Vicent Andrés Estellés
|
|
El teu nom i el meu nom, escrits en la paret, en aquella paret plena de cors i rúbriques, en aquella paret de voluntats darreres, mentre s'agonitzava de l'amor o la pena; en aquella paret de la fosca escaleta, entre paraules tendres i paraules obscenes.
entre paraules tendres i paraules obscenes, paraules que parlaven d'un amor invencible, paraules que parlaven d'un record en carn viva paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals, i la pornografia delirant d'uns dibuixos en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada pels amants, amerada d'amors com un dur matalàs, en aquella paret de friccions ardents. El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca escaleta que evoque i que no diré on és, encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap, sobre els algeps suats de la paret aquella. El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles arrapats en la bruta paret de l'escaleta, amb una voluntat de viure, de perviure, amb una agonitzant cal·ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades, exclamacions brutals d'un sexe poderós notacions ingènues de quadern escolar, notes sobre la marxa dels esdeveniments aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.
|
|
Marc Granell |
|
La guerra és inútil, mai no apanya res. Qui pensa que hi guanya també n'ix perdent.
La guerra és tan sols la forma cruel que té d'augmentar qui mana el poder.
Els pobles no hi guanyen jamai res de res. Encara que hi vencen, sempre ixen perdent.
D'ella només trauen una cosa en net: ferides, misèria gana i patiment.
La guerra és inútil, mai no apanya res. Tot ho arrasa i mata, tot ho destrueix.
La guerra és inútil, mai no apanya res. Tot ho arrasa i mata, tot ho destrueix.
|
|
F. Pedroche |
El teu rostre entre els llençolsel teu sabor les teues mans el trist gemec de l'aire en el carrer de les naus de l'estació
Tu ets la pàtria indispensable pels teus llavis caic per un abisme en una tempesta el vent m'arrossega pel teu front mentre et pose el teu anell
Hi ha un animal menut que juga en el teu ventre el contemplem mentre s'obri la ferida enlluernant com una flor de Sant Joan
Mossegaré els teus dits el teu cos m'espera i els teus ulls resten amagats gaudint de l'èxtasi previst de fredor en els teus pits
La fusta del llit està cansada nosaltres seguim tranquil·lament ens besem i sentim com una alegria i ens prometem que hi tornarem i ens prometem que hi tornarem. |
|
F. Pedroche |
|
Voldran fer-nos insensibles per poder vore la televisió les noticies de migdia i les de l'última edició Per cada mort que hi ha al carrer Per cada poble que desapareix a les notícies de migdia just a l'hora del café Podrem vore uns budells Podrem vore una mutilació Tot ho podrem vore Tot ho podrem vore Tot ho podrem vore Tot ho podrem vore Ara bé, que ningú no s'espere que trobarà alguna veritat. És com voler tocar el cel amb les mans, amb les mans. Els partidaris de la globalització Els que es creuen ciutadans del món tard o d'hora faltaran serà un bonic enterrament. Per cada mort...
Triomfadors i perdedors barallant-se sense pudor. A la cuina, el café; i a la taula, el tortell.
|
|
F. Pedroche |
|
Han passat vora dos anys i el teu record m'envaeix Cada nit et veig passar cap a aquell vell local allà on vam cantar per molts anys Allà on érem per primavera Allà on vam cantar per molts anys
Vull trobar en despertar d'aquest son el teu nom ara ja veus la teua cançó apareix de gaidó per al teu cor que fou de cristall aquella platja en primavera per al teu cor que fou de cristall
Fou al Puig que ens vam trobar i tu volies que cantara vas preguntar a tort i a dret que com s'anava qui sap on allà on mai no vas arribar
aquella platja, aquell poema per al teu cor que fou de cristall aquella platja, aquell poema per al teu cor que fou de cristall
Han passat vora dos anys i el teu record m'envaeix Cada nit et veig passar cap a aquell vell local allà on vam cantar per molts anys Allà on érem per primavera Allà on vam cantar per molts anys |
|
Quadern per a ningú (VII i VIII) Vicent Andrés Estellés |
|
no em moriré d'amor em moriré de qualsevol cosa. però en el moment darrer, amb els ulls ben oberts, els ulls dels moribunds, estrenyeré el llavis per no dir el teu nom. el vull per a mi sol per a tota la mort.
hauré estat a la teua vida un episodi insignificant. no hauré deixat en tu l'efímer senyal del jonc en l'aigua. en tot cas, em recordaràs algun dia en agafar un llibre meu, en oir que parlen de mi ah, sí, jo el vaig conéixer i si de cas t'ho demanen, rescataràs de l'oblit alguns detalls alguns fragments i continuareu bevent i parlant d'altres coses.
no em moriré d'amor em moriré de qualsevol cosa. |
|
Francesc Rodrigo. Foc Pàl·lid 1993.
|
|
El sol no trigarà gaire en ser El sol no trigarà gaire en ser aigua neta sobre el teu ventre nu.
Hem d'omplir de nou la cisterna eixuta amb la humitat de la lluna i dels cossos. I calcinar així tots els silencis amb la humitat de la lluna i dels cossos.
El sol no trigarà gaire en ser El sol no trigarà gaire en ser aigua neta sobre el teu ventre nu.
No pregunteu No pregunteu com. Venim del fred però tot serà foc.
No pregunteu No pregunteu com. Venim del fred però tot serà foc.
I la llum que desfarem amb els dits I la llum que desfarem amb els dits se'ns escapa lleugera com la vida.
El sol no trigarà gaire en ser El sol no trigarà gaire en ser aigua neta sobre el teu ventre nu. aigua neta sobre el teu ventre nu. |
|
F. Pedroche |
|
S'obri la porta de la presó mentre jo prepare la documentació Estic parat fora de lloc i encara em pregunte si he vingut a temps No em deixes sol tu ets el meu company No em deixes sol tu ets el meu company M'ha costat tant vèncer la por o potser he sigut vençut pel teu record En la parada de l'estació he vist els cartells que porten el teu nom Com han passat els anys! i em costa recordar tots aquells moments quan ens réiem del món No em deixes sol tu ets el meu company No em deixes sol tu ets el meu company Ara recorde com si fos ahir la trista nit què et van detenir Les metralletes em donen por però més por em dóna que em deixes tot sol No em deixes sol tu ets el meu company No em deixes sol tu ets el meu company Com han passat els anys! i em costa recordar tots aquells moments quan ens réiem del món No em deixes sol tu ets el meu company No em deixes sol tu ets el meu company Les metralletes em donen por però més por em dóna que tu em deixes que tu em deixes que em deixes tot sol |
|
Amor, t'espere sempre, mai no véns, mai no véns al meu llit, on jo t'espere on jo t'espere, on jo t'espere. on jo t'espere amb les mans que et recorren de memòria l'esvelt cos infantil de les besades, la llengua demorada entre les cuixe Amor, t'espere sempre, nit i dia i mai no véns, com jo voldria, casta. com jo voldria Amor, t'espere sempre, mai no véns, on jo t'espere, on jo t'espere. Amor, t'espere sempre, nit i dia i mai no véns, com jo voldria, casta. com jo voldria . Amor, t'espere sempre, Amor, t'espere sempre, mai no véns |
|
F. Pedroche |
|
Entraran a ta casa Potser de matinada o no Et trencaran els llibres Furtaran la teua correspondència. Entraran a ta casa Trencaran armaris i vidres Estriparan els quadres Requisaran les teues partitures
Però no trobaran El nom d’aquella font On ens vam besar Per primer cop Però no trobaran El nom d’aquella font On ens vam besar Per primer cop Per primer cop
Entraran a ta casa Cercant banderes i himnes Regiraran la teua roba Trencaran el voltor de porcellana Entraran a ta casa Agarraran les velles fotos Analitzaran els versos Cercant proves que t’incriminen
Però no trobaran …
Entraran a ta casa No podran tocar-te les idees No et furtaran la llengua No destruiran la teua vella cultura Entraran a ta casa Però no trobaran aquell nom El nom d’aquella font On ens vam besar Per primer cop Per primer cop |
|
F. Pedroche |
|
Vaig anar a buscar-te a Granada En un cavall que el teu nom gravat porta I ja sabia que et trobaria a l’horta Allà en la teua casa il·luminada
Allà en la teua casa il·luminada Jo vaig sentir la planta del peu morta I creia dels vianants l’ànima forta I vaig veure impossible la tornada
Al balcó obert morir vaig decidir Per contar-te coses a cau d’orella seure tot junts a la taula i presidir
I sopar junts en la blanca vaixella Veure florir les roses i poder dir Que fem un teatret de meravella ! |
|
F. Pedroche |
|
Hi ha un home que està perdut I va buscant una drecera Aquest home està molt desvalgut i no troba les paraules
Aquest home em recorda la història d’aquell altre que buscava una campana que sonara dins dels somnis.
Dins dels somnis
Hi ha una dona que està perduda I va buscant un mirall Aquesta dona ja no sent Les campanes del seu poble
Aquesta dona em recorda aquella altra Que volia ser el rent, la collita i la clau de tots els panys De tots els panys
Hi ha un poble que està perdut El seu govern és de mentides Hi ha un poble que està enganyat La pantalla el captiva
Aquest poble em recorda aquell altre que no te ni nom ni llengua ni estat ni moneda ni frontera
Hi ha un home que està perdut I va buscant una brúixola Aquest home està molt decebut Gairebé no té memòria
Aquest home em recorda la història d’aquell altre que pujava una pedra a una muntanya
A una muntanya
Hi ha un poble que s’ha guanyat Un premi miserable Aquest poble l’han premiat Com si fos una falla
Aquest poble em recorda la història d’aquell altre que se n’anava a la mar A buscar el dia A buscar el dia |
|
F. Pedroche |
|
Onze anys tenia i vivia a Alacant Jugava amb els amics per les clavegueres Els amics d’abans que eren tots de veres Veure’ns pels camins era tot un encant
Els germans majors ja anaven fornicant I nosaltres fets totes unes feres Pensant en fumar, jugant amb esferes i al primer amor ja m’hi estava ficant Començava a escriure la meua història Amb dibuixos trencats i humits els llavis Besos infinits i nits de glòria Descobrint el sabor dels cossos savis
Dies llargs en la meua memòria Que són ara contalles dels teus avis Besos infinits i nits de glòria Descobrint el sabor dels cossos savis
El primer amor que incitava el meu cant El primer bes, les primeres ulleres Barri de Benalua, ai! Si saberes Que per dintre ja m’estaves trastocant
Onze anys tenia i vivia a Alacant Jugava amb els amics per les clavegueres Els amics d’abans que eren tots de veres Veure’ns pels camins era tot un encant
Començava ..
|
| Te’n vas i quan te’n vas vaig a regar el mort sense creu que em creix al jardí
com si al ventre no em notara ja aquell mocador plegat el fum dels missatges, els esborranys d’un record mai engendrat.
Em faràs parir fantasmes , fantasmes buits amb budells de bou que brodaré com les àvies antigues.
Un mort em donarà les gràcies, pariré fantasmes avortaré aquella càlida, descurada imatge teua,
Un mort em donarà les gràcies, pariré fantasmes avortaré aquella càlida, descurada imatge teua, descurada imatge teua.
Te’n vas i quan te’n vas vaig a regar el mort sense creu que em creix al jardí
com si al ventre no em notara ja aquell mocador plegat el fum dels missatges, els esborranys d’un record mai engendrat.
l’expulsaré amb sang quallada i placenta freda de fantasma, criatura morta com els amors de les plantes.
|
|
F. Pedroche |
|
Tinc una filla xicoteta Me’n vaig sempre amb ella Tinc una filla Tinc una filla Tinc una filliueta
Te temperatura, la pobreta I ploriqueja Me la enduc al metge Li’n farà gotetes I ja te fametes
Al trenet es diverteix molt Mirant els passatgers N’hi ha de blancs i negres De roig i de blau també
Tinc una filla xicoteta….
Anem al restaurant a sopar Olives i tomateta Un formatge tendre Un formatge tendre I un got d’aigua fresca
A l’avió ha de seure a soletes Però no li fa por Se’n menja unes galletes I li’n dóna a les senyoretes
Tinc una filla xicoteta…
La portem en cotxe de rodetes Quan anem a Macastre A comprar pollastre A comprar pollastre I peres xicotetes
I a la piscina municipal Li agrada pendre el bany Anem-hi a berenar I després a sopar
Tinc una filla xicoteta… |
|
(adaptació
d’un poema
homònim d’Enric Sòria. Compàs
d’espera, 1993)
|
|
Bell com
el desig, quan no descansa en res, Quan
busca i quan tremola. Bell com
la mirada i el riure dels amants Bell
com l’amor, tendre i rabiós, humà
Bell
com l’aurora en certs matins, en
certs matins
d’hivern Bell com
la rosa: només és una rosa. Bell
com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del
reconeixement. Bell
com la lleialtat. Bell com el goig D’haver provat de fer allò Que
potser ens justificarà.
Bell
com les piràmides, Bell com l’amor, la
conversa i la nit. Bell com
les primeres mans expertes que em van acariciar.
Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a
enamorar-me dels sentits
|